Ebook62

La Fita ens ha fet una fantàstica ressenya del que podem dir amb tota seguretat que és el llibre català de l’any. Ara ja no seran només els fanàtics qui demanaran el Nobel de Literatura per Cabré. Serà qui tingui una mica de gust i de senderi, i llegeixi aquest gran llibre. L’opera magna de Cabré. I parlant d’òpera…

Richard Wagner és el creador en les seves òperes del leitmotiv. Es tracta, a grans trets, d’un fragment musical, unes mateixes notes que s’identifiquen amb un personatge (Isolda, Wotan,…) amb un objecte material (l’espasa, l’or del Rin,…), un sentiment (l’amor de Senta) o una situació (la mort d’Isolda,…). Aquestes notes poden ser tocades de maneres diferents, poden sentir-se en primer pla o soterrades entremig d’altres melodies, però qui les escolta les reconeix i el remeten a aspectes concrets de l’argument que aquestes notes representen. És el que m’ha vingut al cap, entre d’altres idees, a l’hora de parlar del llibre Jo confesso.

La nova novel·la de Jaume Cabré és una obra magna, gran, no solament per les quasi 1.000 pàgines sinó perquè és una història completa, complexa i on, com a les òperes de Wagner, van sorgint una i una altra vegada temes, personatges i històries anteriors lligades entre sí, ja sigui per les peripècies d’un violí, el bé, el mal, la violència, l’amor… per la vida en definitiva.

He dit que era una història, la de l’Adrià Ardèvol, però com les nines russes (és l’altra imatge en la qual he pensat llegint-lo) dins hi ha d’altres històries: la de l’amic Bernat, l’estimada Sara, el pare, la mare, la Lola Xica, la Laura,… els personatges d’altres èpoques. La del Storioni (violí), l’Àguila Negra i el Xèrif Carson (quina troballa!),… Només cal mirar les pàgines 1.001 a 1.005 per veure la llista dels Dramatis Personae. Històries totes on LA INFELICITAT és un tret comú, siguin les circumstàncies que siguin, que de vegades són dramàtiques o simplement brutals.

- Ets feliç?
En Bernat arrencà amb la sonata… vaig tornar a la càrrega:
- Ei.
- Què.
- Que si ets feliç.
- No. I tu?
- Tampoc

pàg. 638

Aquests personatges es troben en diferents coordenades de temps i espai reals, de la nostra història europea i de la cultura. La cultura. Un altre leitmotiv de l’obra. En majúscules, CULTURA. Quin gust llegir un escriptor culte! En aquests temps en els quals presumir d’incultura i de vulgaritat és tan fashion, jo he gaudit del plaer de llegir una persona culta, que amb tota naturalitat es mou en ella, ja sigui parlant de filosofia, llengües, religió, història, pintura,… i sobretot la música, que va sonant per sota la novel·la.

Una construcció complexa com és aquesta novel·la no es mantindria dreta si no estigués ben escrita, que ho està. Cal familiaritzar-se amb els salts cronològics, els canvis de personatges o d’escenaris i veure què signifiquen els canvis de lletra o els fragments que es colen enmig d’un diàleg. Són els recursos formals que en Cabré fa servir per a portar-nos per les històries. Algunes m’han deixat trasbalsada. He trobat magnífica la part de la infantesa de l’Adrià. Me l’he imaginada tan bé! També m’han interessat molt algunes reflexions que de tant en tant deixa anar l’autor:

- Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi, la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què…

pàg. 630

Efectivament, un cop has llegit Jo confesso ja no ets la mateixa. Almenys a mi m’ha passat. I entre d’altres sentiments que he experimentat hi ha la de sentir-me orgullosa d’una literatura capaç de produir una novel·la com aquesta. Gràcies, Jaume Cabré.

Llegiu-la. Val la pena!

Aquí teniu el primer capítol en pdf.

Doncs sí Montse, sí. Jo que sóc tan poc donada a les confessions, en aquest cas faré una excepció.

He de confessar que el Jaume Cabré ha escrit un llibre capaç de sorprendre, d’emocionar, que té la capacitat de mantenir-te en suspens fins al final, que té una màgia insòlita, que té tantes, tantes coses, tantíssimes coses precioses que és impossible dir-les una per una perquè, en fi, és impossible.

La història de l’Adrià Ardèvol, un nen que creix dins l’entorn d’una família benestant de l’Eixample, no es pot dir que sigui un camí de roses.

L’Adrià, ja de ben petit, és un nano que apunta maneres.

A la tendra edat d’onze anys ja parla i escriu 10 idiomes i toca el violí d’una manera que ja els agradaria a molts. Però al seu pare, el Fèlix Ardèvol, tot li sembla poc. Per ell és natural que el seu fill visqui per estudiar, aprendre, adquirir coneixements com un avar, (tal i com va fer ell en la seva infantesa) i que es deixi estar de tonteries com ara jugar, relacionar-se amb altres nens, anar de vacances… En fi.

A tot això, la mare calla, escolta i procura mirar a una altra banda i, a ser possible, fer-se fonedissa. Amb el Fèlix no se sap mai…

Els únics companys de jocs que té l’Adrià són dos ninotets que conserva des de ben petit: el xèrif Carsson i l’Àguila Negra. Amb ells parla, comparteix secrets, i van junts a espiar racons prohibits de la casa com ara el sagrat despatx del Fèlix Ardèvol on està prohibidíssim entrar-hi.

Quan es fa una mica més gran, en Fèlix té la gran sort de conèixer el Bernat Plensa. És l’únic amic que té l’Adrià durant tota la seva vida. També és un nen una mica especial, però és un amic fora de sèrie fins al final!!!

Tan o més important que els personatges que desfilen per la novel·la és el violí que el Fèlix Ardèvol té al seu despatx com un dels seus trofeus més valuosos. De tant en tant, crida l’Adrià, li ensenya amb orgull la seva joia, li fa mirar amb deteniment les inscripcions que té gravades a l’interior, i quan l’Adrià amb veu tremolosa li pregunta “Papa, que puc tocar-lo?” la resposta és un NO com una catedral que ressona per tota aquella casa.

Que aquest violí té secrets terribles amagats és una cosa que va descobrint-se a mida que la lectura va avançant, o retrocedint, o estancant-se, o bé fent el que vol l’autor, que al llarg de tot el volum fa malabarismes amb els temps i els personatges amb una destresa mai vista i que, amb la boca oberta, quan arribes al final et fa exclamar… Caram! Déu ni do!!!

Després de llegir el Jo confesso

No m’he refet del tot.
La primera conclusió és que no vull trigar a rellegir-me’l i la segona que potser me’l compraré en versió digital; pesa molt i se m’enrampen els dits. No renunciaria al llibre imprès i menys en aquest cas, que seria trair l’Adrià, però seria un excel·lent complement.

I el llibre… uf! És tot un món ple de personatges que se m’han ficat a casa i me’ls trobo per tots els racons. Tot i que a molts ja els coneixia d’amics savis que tinc, de jesuïtes d’anys quaranta o cinquanta

I la música omnipresent, com a casa

I el mal inexplicable, i la incapacitat per estimar del tot, i la deshonestedat, i

(I els recursos tècnics com ara les frases escapçades sense punts suspensius)

No, encara no ho he paït. Després de la relectura ppotser.

Nosaltres, normalment la introducció sobre qui fa una ressenya la posem després de la fitxa… però és que en aquest cas en Lluís-Emili ja ens havia fet el post sencer. I dels bons!

Encara no heu llegit l’últim del Cabré?

Confesso que m’he llegit el llibre amb una voracitat inusual, que 1000 pàgines m’han passat sense adonar-me’n (només quan llegia al bus he estat conscient “del pes de la literatura”) i, sí, confesso que també que m’ha embadalit el mestratge que Jaume Cabré demostra en totes les facetes com a escriptor: domina la trama, les personatges, els temps de l’acció, el llenguatge…

De debò, escric aquest comentari unes hores abans que comenci el pirotècnic de La Mercè i em sento igual que després de veure una gran palmera rebentant en el cel… amb la boca oberta i incapaç de dir altra cosa que ooooooooohh!

Vaig sentir que l’autor no era partidari que es parlés massa de l’argument i, per tant, me’n guardaré com d’escaldar-me’n de fer-ho. A més, a la novel·la hi ha personatges tan rics que limitar-nos a simplificar i dir que versa sobre el mal (com llegeixo arreu) em penso que és molt pobre. Jo més aviat parlaria de cobdícia, d’incomunicació, d’absència de redempció pels pecats comesos… Per mi aquesta és la conclusió d’aquesta llarga carta que és Jo confesso: en ocasions no hi ha absolució possible, ni tan sols si hi ha hagut propòsit d’esmena.

He triat una cita (m’ha costat una barbaritat, perquè és com allò de dir si t’estimes més el pare o la mare), a veure si acabo de convèncer els qui heu arribat fins aquí en la lectura d’aquest humil comentari i encara teniu dubtes sobre si començar aquest llibre:

Després de passar-me la vida mirant de rumiar sobre la història cultural de la humanitat i intentant tocar bé un instrument que no es deixa tocar, vull dir-te que som, tots plegats, nosaltres i els nostres afectes, una pputa casualitat. L’atzar ho és tot: o potser res no és atzarós, sinó que ja està dibuixat.

He deixat Jo confesso, ja llegit, a la prestatgeria, fins que algun dia el torni a agafar per commoure’m de nou. Em giro per veure si tots els personatges ja descansen…

Ara entenc la dona de Lot, que també es va tombar en un mal moment.